Em dic Vil·la dels Montgons.
Vaig néixer fa molts segles, quan la gent vivia de la terra i es protegia darrere muralles de pedra. Era un petit poble, però amb tot el necessari: cases, una església, un castell… i molta vida.
Al centre hi havia l’església de Sant Julià, punt de trobada per resar, parlar i compartir. I a dalt del turó, el castell dels Montgons vigilava tot el territori. Des d’allà es controlava l’arribada de possibles perills.
Un dia, però, va arribar la guerra. Els musulmans van atacar, i amb ells, van arribar també insectes que van infestar el poble. Van contaminar els cultius, van fer mal a les persones i a la vida del dia a dia.
Les famílies no van poder resistir gaire temps. Van començar a marxar, unes cap a llocs més segurs, d’altres deixant-ho tot enrere. I així, a poc a poc, el poble va quedar buit.
Amb els anys, les cases van caure, els camins es van perdre i tot va quedar en silenci. Ningú va tornar. I ara, el que un dia va ser un poble viu, està envoltat d’indústries, carreteres i naus.
Però encara hi sóc.
Encara queden restes de les meves pedres, fonaments que expliquen el que vaig ser. Encara queda memòria sota la pols.
Només demano una cosa: que no m’oblideu.
Perquè si em recupereu, podreu entendre d’on veniu.
Perquè la història no només s’ha d’explicar: també s’ha de protgeir
Em dic Vil·la dels Montgons.
Vaig néixer fa molts segles, quan la gent vivia de la terra i es protegia darrere muralles de pedra. Era un petit poble, però amb tot el necessari: cases, una església, un castell… i molta vida.
Al centre hi havia l’església de Sant Julià, punt de trobada per resar, parlar i compartir. I a dalt del turó, el castell dels Montgons vigilava tot el territori. Des d’allà es controlava l’arribada de possibles perills.
Un dia, però, va arribar la guerra. Els musulmans van atacar, i amb ells, van arribar també insectes que van infestar el poble. Van contaminar els cultius, van fer mal a les persones i a la vida del dia a dia.
Les famílies no van poder resistir gaire temps. Van començar a marxar, unes cap a llocs més segurs, d’altres deixant-ho tot enrere. I així, a poc a poc, el poble va quedar buit.
Amb els anys, les cases van caure, els camins es van perdre i tot va quedar en silenci. Ningú va tornar. I ara, el que un dia va ser un poble viu, està envoltat d’indústries, carreteres i naus.
Però encara hi sóc.
Encara queden restes de les meves pedres, fonaments que expliquen el que vaig ser. Encara queda memòria sota la pols.
Només demano una cosa: que no m’oblideu.
Perquè si em recupereu, podreu entendre d’on veniu.
Perquè la història no només s’ha d’explicar: també s’ha de protgeir